Visc aquests mesos una època emocionalment intensa en la qual m'han passat massa coses i que m'han fet recordar un curs amb n'Esperanza Loira, en el qual ens van preguntar que escrivíssim alguna cosa sobre cadascun dels assistents. De totes les coses que van dir de mi, la que més em va sorprendre va ser una de José Sotilla que deia “Hi ha més”.

Diuen que les persones som com els icebergs perquè només mostram un deu per cent del que som. Això em va donar bastant que pensar perquè moltes vegades ni les organitzacions ni les persones dediquen el temps a descobrir que “hi ha més” en cadascun de nosaltres. I ni el sistema educatiu ni la societat fomenten que ensenyem qui som en realitat. I molt menys quins són els nostres sentiments ni les nostres emocions.

Estava jo pensant en aquestes coses quan un dia vaig rebre una trucada d'un dels meus millors amics que m'explicava que no era feliç. Què tremend que algú et digui això, no? A mi em va caure el món damunt. Des de llavors, ha començat a ensenyar-me aquesta part de l'iceberg que desconeixia. A ell i a els que aquests dies heu començat a ensenyar-me l'altra  part de l'iceberg us dedico aquest post. Gràcies per fer-ho.

Com gairebé res succeeix per casualitat, fa uns dies repetírem l'exercici del curs de n'Esperanza Loira en una de les classes de teatre i, després de la classe aprofundírem amb els meus companys de Cucutrup sobre aquest tema i vaig descobrir una mica més: que ens costa molt explicar als altres el que sentim i que seguim sense dedicar el temps suficient a conèixer i a escoltar als altres.

I per si no fos suficient, no sé com vaig topar amb “If You Really Knew Me”. Un reality show de MTV rodat en instituts americans que, a través de jornades denominades “El Dia del Desafiament” creen l'escenari perquè els alumnes expressin les seves emocions i parlin dels seus sentiments.

He donat mil voltes al tema. Després d'aquells exercicis i de veure alguns capítols de la sèrie m'adono que moltes vegades vivim envoltats d'amics, familiars i col·legues a els que desconeixem per complet.

I si les persones i les organitzacions creessin aquests espais? Si de debò ens coneguessin què sabrien de nosaltres?

Les societats modernes han relegat algunes emocions i sentiments a una esfera estrictament privada: plorar, riure, estar trist, abraçar a algú... Tant que massa persones viuen incomunicades i han après a ocultar aquests sentiments a pesar de que la majoria necessiten expressar-los. Des de petits ens ensenyen a ocultar les emocions. I, no obstant això, el cinema, el teatre i la televisió estan replets d'emocions i sentiments. Fins i tot als anuncis.

Quant temps dediques a que et coneguin?  Què amagues? Quins sentiments et persegueixen al llarg del dia? Quant temps dediquem a ser nosaltres? Hi ha algú que et diu que està orgullós de tu?  Més sovint hauríem de celebrar desafiaments que ens permetessin conèixer i empatitzar millor amb què i qui ens envolta. En cas contrari, cream persones malaltes de l'ànima.

En els temps que corren hauríem de replantejar el model de valors i crear els espais perquè l'ésser humà recuperi escenaris de comunicació, empatia, afecte...

Si em coneguessis què sabries de mi? I si et conegués què sabria de tu?