Sóc a París i fa un fred tremend. Però val la pena passejar una estona al costat del Sena i apropar-se a Dans le noir: un restaurant on treballen persones invidents i a la sala del qual es menja en la foscor absoluta.

El vestíbul és l'únic lloc, junt amb els serveis i la cuina on hi ha llum. Mentre prenem un cocktail ens expliquen les regles i ens pregunten si som al·lèrgics a alguna cosa. Sens dubte, el menú és secret.

Abans d'entrar a la sala ens desposseeixen de qualsevol objecte que pugui emetre llum: mòbil, càmera de fotos, rellotge, etc.

Entrem en fila índia guiats la que serà nostra cambrera i que fa les vegades de pigall. De sobte, tot es torna negre. Negríssim.

De camí a la taula, ens desconcerten la quantitat de sensacions, sons i olors que ens arriben a través d'altres sentits. Costa orientar-se. Crec que hi ha molta gent al local i que també és bastant gran. Per això intent no deixar-se anar del meu company.

Per fi ens asseuen i de seguida ens porten l'aigua i el vi. Què aventura! Com servim sense vessar res. Ah! Aviat endevinem el truc. No us ho explico; descobriu-ho. Després esperem, xerrem, escoltem, olorem, ens aclimatem. Em molesta ser amb els ulls oberts en un lloc tan i tan fosc. Costa. De tant en tant els tanco. Mai no havia conegut la verdadera foscor.

Arriba el primer plat. Mmm què serà? Coix una cullera, una forquilla? Forquilla. Faig olor. Tempteig amb la forquilla les diferents textures. Provo. Comentem.

A la taula del costat en tenim una americanes una mica pijes. Semblen sortides de Gossip girl.

Servim més aigua i va venir. Que fàcil. Fins i tot puc mantenir els ulls oberts. Em sento més còmode. Arriba el segon plat. Abans d'aterrar a la taula ja hem aguditzat la nostra capacitat olfactiva que ens permet endevinar algun dels ingredients. Alhora ens adonem que som capaços d'experimentar gairebé tot el que passa en nostre al voltant: què mengen els del costat, quanta gent hi pot haver.

És curiós. La gent parla molt alt. Nosaltres també. Serà la sensació de no veure's?

Arriben les postres. Què és aquesta textura? Mmmmm gelat amb pa de pessic. Ho endevino perquè poso el dit. Per a alguna cosa serveix el tacte...

És de nit i no prenem cafè. Ens hem oblidat del nom de la nostra cambrera. Una mica indispensable, doncs aquí aixecar la mà no serveix de res. Finalment s'apropa i ens porta de tornada al vestíbul. Ens en posem en fila índia cada un recolzat en l'espatlla del que va davant. Ens desorientem i perdem la fila. De sobte sembla que estem en el no res. Envoltats de veus, en qualsevol part. No recordem el nom de la cambrera i parlem entre nosaltres. De sobte, un dels meus companys diu que acaba de recolzar la mà en el plat d'algú. Entre riures ens rescaten i arribem al vestíbul, on comprovem el menú que hem pres. Torna la llum i ens oblidem dels sentits.

Dans le noir també té restaurants a Barcelona, Nova York, Amsterdam i Tokyo. Cal reservar amb bastant d'antelació. Almenys en París.