Avui torn a ser a Barcelona, però no ha estat un dia qualsevol. De camí de l'aeroport del Prat cap a Barcelona hi ha sempre una parada obligada als meus records, l'hospital de Bellvitge. En aquesta línia recta visquérem la malaltia, l'agonia i la mort de la meva mare. La casualitat ha volgut que tornàs a veure i recordar allò, just quan es compleixen 6 anys.

Durant aquells dies visquérem entre parets, amb la ment errant i amb la banda sonora de la màquines de l'UCI. Encara no he superat aquest renou.

El trajecte ha estat prou llarg i intens perquè pogués recordar amb detall tot allò. Viure una experiència de mort d'algú tan proper és tan fort com desconegut. És alguna cosa que tristament cal viure per entendre-ho.

Fins avui, havia aconseguit enboirar aquells records, fins al punt, que hi havia vegades que oblidava el dia exacte en què va morir. Fins i tot dubtava del mes.

El dia que vaig decidir no pensar va ser justament al cap d'uns mesos de la seva mort. Va ser el dia que em vaig enfonsar. Ho recordo com si fos avui. Sortia de la meva feina a Torre Mapfre i com la majoria de vegades, tornava caminant pel carrer Marina fins a Aragó amb Diagonal. Però aquell dia se'm va fer llarguíssim. Hauria plorat pel camí amb la primera persona que m'hagués xiuxiuejat un hola o un adéu. No podia més. Vaig aconseguir arribar a casa i em vaig asseure en una butaca groga. El meu company de pis i gran amic, Esteve, es va adonar que alguna cosa no anava bé, però no vaig poder articular gairebé cap paraula. Vaig plorar desconsoladament, com mai. Des de llavors no he tornat a fer-ho. Les paraules de n'Esteve i la seva companyia em van ajudar molt. Aquella nit, vaig decidir que donar voltes al per què no servia de res i només em feia mal i m'entristia. Aquell dia vaig enboirar els records que avui recupero i contemplo amb maduresa i experiència.

Mai no vaig pensar que contaria una cosa així en un lloc com a aquest, perquè la mort segueix sent un tabú i, molt més, malalties terminals com el càncer. Però estic convençut que aquestes paraules ajudaran i seran entenedores per a aquells que han perdut algú estimat i el viuen intensament en solitud. De fet, des d'avui em sento preparat per contar i compartir aquella experiència.